Adrià Maceira, CEO Renalyse: “El CIMTI t’ajuda a anticipar on trobaràs els problemes”

Adrià Maceira, CEO Renalyse: “El CIMTI t’ajuda a anticipar on trobaràs els problemes”

Generem solucions que, mitjançant l’anàlisi de biomarcadors, alerten d’un risc proper per a la salut

Renalyse neix com a concepte a l’empresa de CreatSens Health S.L, una spin-off de la Universitat Rovira i Virgili (URV) a Tarragona, fundada el setembre de 2017. La start-up treballa per a la millora del tractament de les malalties renals cròniques. Mitjançant el subministrament d’eines de diagnòstic, ajuda el sistema de salut a gestionar millor la informació generada als centres d’atenció primària, consultes mèdiques o d’infermeria. Alhora, busca empoderar els pacients en la cura de la seva patologia.

En parlem amb el seu CEO, Adrià Maceira.

Com sorgeix la idea del projecte Renalyse?

D’això ja fa sis anys. Jo ja feia investigació i el principal problema era que tot quedava sempre en un informe d’investigació, anomenat de forma comuna “paper”. La ciència està lluny del mercat i, per tant, és difícil fer-la realitat, almenys a curt termini. I aquest era el meu veritable neguit: buscar una tecnologia que pogués portar al mercat i que, a més, tingués sentit. El projecte no va sortir d’una necessitat, sinó a la inversa: teníem una tecnologia millor que l’actual i volíem buscar on tindria realment sentit fer-la servir. Després de diferents intents, anomenats “pivotar” en el món startupero, arribem a un dispositiu per mesurar creatinina/potassi/hemoglobina/liti en una simple gota de sang. Això té molt de sentit per a pacients renals i amb trastorn bipolar, i ens posem a desenvolupar un pla de negoci.

Per què cada vegada més s’està pensant en solucions que empoderin el pacient i alhora alliberin pressió sobre el servei assistencial?

La pandèmia hi ha ajudat moltíssim, però això ve d’abans amb l’arribada de la utilització fàcil i massiva de les noves tecnologies. Fa un temps, treballava per a una altra empresa per a la Xina, on la quantitat de gent fa impossible que els sanitaris els puguin atendre a tots personalment. Allà no és una opció, és una necessitat imperiosa resoldre aquest sistema de tele-assistència. Europa va veure que aquí hi podia haver una part de la solució i s’hi ha posat.

Quan t’adreces als sanitaris, quina recepció tens?

Molt bona. No et diria el mateix fa sis anys, però ara és molt bona. Guanyen temps i tranquil·litat i poden dedicar aquest temps a aspectes més complexos que sí que requereixen la presencialitat. I, dins de les disciplines de salut, les infermeres són les primeres que estan disposades a provar la solució; fa sis anys i ara.

I, amb els pacients, quina reacció trobeu?

Totalment a favor. La gent vol disposar de l’eina ja. No fa massa, vaig rebre un e-mail d’un americà que em va dir que havia mort durant cinc minuts per culpa del potassi que li va provocar que el seu cor s’aturés. El van poder reanimar, però ara viu amb l’angoixa de no saber si això li tornarà a passar de manera sobtada. Però em deia que, si tingués el nostre dispositiu, estaria tranquil perquè podria controlar la situació. “Viuria molt més tranquil i només aniria a l’hospital quan, a banda de tenir la cama inflada, el dispositiu em donés valors preocupants i, per tant, sabés que hauria d’anar a l’hospital”. Li vaig haver de dir que em sabia greu, però que encara ens faltaven alguns passos i certificacions per poder vendre el producte de forma segura… Això et fa sentir impotent per no poder ajudar, però et motiva a fer el possible per arribar-ho a complir. Hi ha moltíssima gent interessada. En definitiva, és tranquil·litat el que els hi oferim. I tots diuen “tant de bo ho pogués tenir”, però encara no som al mercat.

Disposar d’una bona estratègia de protecció intel·lectual del projecte permet explicar-lo amb tranquil·litat i això obre portes

En quina fase esteu?

Estem començant el procés de certificació en paral·lel amb els assajos clínics i la part regulatòria. Estem parlant d’un any i mig -essent optimistes- per arribar al mercat. Nosaltres desenvolupem alhora ciència i producte. I la ciència va molt més lenta. A més, cal optimitzar-la perquè sigui competitiva i, per tant, surti a compte produir-la.

I una vegada certificats?

Cal comercialitzar. Un altre escull. Cal comptar amb el capital per disposar d’un equip humà que pugui fer aquesta tasca, màrqueting, distribució… I això no és gens fàcil; gens. S’endú més d’un 70% dels diners que utilitzaràs per al projecte. Cal anar a conferències arreu a ensenyar el producte a metges, pacients, infermeres, etc. I, al final, la decisió: Què fas? Intentes aixecar 20-30 milions, produeixes i muntes un equip comercial directament amb el que això significa; o vas de la mà d’una farmacèutica on tot és més ràpid, però segueix sent llarg i pot provocar igualment que moris abans d’arribar al mercat? Dit tot això, si passes la barrera de la certificació, tens una força per sortir a comercialitzar molt potent.

I quan arriba el moment de fabricar…

Ara fabriquem a mà i tot surt bé. El repte és que les grans produccions també surtin igual o millor. Un altre repte, apassionant, però repte.

… en un mercat immens. Amb una quantitat de població enorme susceptible d’utilitzar els vostres dispositius i, per tant, caldrà produir-los de forma massiva.

Exacte. Els sensors són relativament senzills de produir, però el dispositiu, l’acoblament de tot plegat i que doni els resultats que toca és el que costa. És necessari que totes les peces, també les físiques (les carcasses), es comportin com cal i assoleixin el resultat òptim.

I, en tot això, hi penses sis anys enrere quan apareix la idea? En el procés i en què tot ha d’encaixar a la perfecció per arribar a la gent?

Comences pensant en la solució. En ciència. T’han explicat alguna de les coses que et trobaràs, però tires endavant… Segur que quan nosaltres arribem a la comercialització mirarem enrere, però fins que no t’hi trobes… Al principi, penses si el teu projecte té sentit; no en el seu disseny final o en la producció a gran escala.

I, en tot el procés, en què t’ha ajudat el CIMTI?

Sobretot en tota la part de regulatòria. El CIMTI ens va donar suport des de les primeres fases del projecte. Ens va assessorar en aspectes tan simples o tan complicats com “Adrià si ara ho feu així regulatòriament et serà molt més senzill”. I això que sembla poc potser són tres milions d’euros per no haver de canviar tot el projecte. El CIMTI t’acompanya i amb els col·laboradors que té et van indicant “ves per aquí perquè en el futur anirà millor”. T’ajuden a focalitzar on trobaràs els problemes perquè l’experiència és un grau i, quan no en tens, l’agraeixes. T’assenyalen el camí adequat.

I com trobes el CIMTI?

Me’l van recomanar perquè seguia la metodologia del Cicle d’Innovació en Salut adaptada de la del CIMIT de Boston. Tenen bons partners, són forts en innovació i vam pensar que era una bona idea deixar-nos acompanyar per ells. Els problemes concrets que nosaltres teníem podien ser consultats amb col·laboradors del CIMTI i això és molt.

Maceira insisteix en el valor de tenir registrada la teva idea, el teu coneixement: “M’agradaria destacar el rol de les patents i la propietat intel·lectual. Els emprenedors tenim la tendència a explicar molt i massa els nostres projectes. De bona fe, oberts i amb l’ànim de sumar. Però, en el sector salut, cal protegir el que fas. Aquesta entrevista la pot veure qualsevol i els agents de patents són fonamentals. Perquè el valor de la propietat intel·lectual és molt alt. Si tens els teus projectes protegits, et permet explicar-los tranquil·lament i això t’obre moltes portes per poder trobar aquelles persones a qui expliques el teu projecte, se n’enamoren i et donen l’empenta definitiva”.

També entreu en la detecció dels nivells de liti i la malaltia mental…

Perquè al final qui té trastorn bipolar normalment té problemes renals a causa del tractament de liti. Normalment, unim projectes perquè ja estan barrejats de per si. Qui pateix segons què també és conseqüència d’una altra afectació i aquí és on personalitzem les solucions. Cada pacient podrà comptar amb un dispositiu adaptat a les seves necessitats segons el seu estat. Volem ser una plataforma on hi hagi diferents biomarcadors en un sol dispositiu que, d’una manera molt senzilla a través d’una gota de sang, puguis anar controlant des de casa.

I ara, quin és l’objectiu?

Sortir a mercat per ajudar les persones i veure que has aconseguit fer que els pacients visquin de forma més tranquil·la o que el dispositiu ha pogut evitar un dany major com podria ser un infart. Perquè, al final, el nostre objectiu és beneficiar algú. Deixar una petita empremta, sentir-te ple. I si, a més, pel camí pots crear una empresa, tenir empleats, generar ocupació i fer negoci amb tot això, és fantàstic. Però en l’objectiu sempre hi ha un component social que molts emprenedors tenim.

Però els emprenedors sou prou resilients?

Uff… massa i tot. La resiliència i la “tonteria” van molt unides. Et dones cops de cap a la paret moltes vegades… però l’endemà hi tornes. Un dia plores i, al següent, rius. Cal anar amb compte amb els contagis a l’equip tant del que és positiu com del negatiu. La resiliència fa possible que t’aixequis de nou i si no n’ets, de resilient, no arribes on som ara.

Quan et veus al mercat?

Per mi, demà! Però, si som realistes, això pot passar a finals de 2022. La COVID ho ha endarrerit tot sis mesos…

No Comments

Sorry, the comment form is closed at this time.